Em dic www.varoic.com i sóc una pàgina web (perdoneu que el nom no sigui clicable, però és que no és de bona educació linkar-se a un mateix). Vaig entrar en producció ja fa una colla d'anys, amb molta empenta i amb moltes ganes de menjar-me el world (el world web, vull dir). Era una pàgina amb idees noves, plena d'informacions, gràfics, fotografies i, fins i tot, acudits. Tot plegat amb el desig més viu i esbojarrat d'oferir-me sencera a tothom que em visités, la qual cosa, per cert, encara no està mal vista en una pàgina web.

Al cap de pocs temps, però, em vaig adonar que estava sola, i vaig pensar que no era bo que una web estigués sola. Així doncs, vaig decidir de buscar altres webs per linkar-m'hi. Encara recordo el meu primer enllaç, i és que el primer enllaç no s'oblida mai. Era una web sueca perfecta, ben feta i tan generosa i innocent com jo. Malauradament un bon dia va canviar d'adreça i mai més no he tornat a trobar-la, tot i que des d'aleshores l'he anat cercant per tots els buscadors de la xarxa.

Un cop recuperat del tràngol de la primera decepció, vaig decidir-me per la promiscuïtat més absoluta. I és que no hi ha res tan fantàstic com ser una pàgina al ciberespai: coneixes una altra web, aconsegueixes la seva URL (fins i tot en algun cas la seva adreça IP), i hi fas una visita que remates amb un back (un marxa enrere, com si diguéssim). I després, si t'he vist, ja t'he esborrat del meu històric. Això sí, practicant el link segur, sempre amb l'antivirus carregat i fent neteges periòdiques dels caches per més precaució.

Així vaig anar passant un quant temps, picant d'aquí i allà, i apuntant-me les millors experiències a la llista de favorits. Un dia, però, vaig trobar-la. Era una web diferent: senzilla i tímida, però alhora amb uns botons que marejaven, d'aquells que desitges estar clicant tot el dia. Al cap de pocs enllaços vam anar a visitar les seves pàgines principals per intercanviar unes cookies, i al final vam acabar lligant-nos per sempre. Va ser un dia molt emotiu: ella va escriure la meva adreça a la seva pàgina .htm, i jo vaig escriure la seva en el meu codi. El problema va ser que vivíem en servidors llunyans i mal comunicats. I ja se sap que a la xarxa l'ample de banda estret és l'oblit. La veritat és que mai no aconseguia veure-la sencera, perquè a mitja càrrega ja es tallava la connexió. >Realment allò no era manera. I fins i tot, hi havia vegades que no podia atendre la meva petició, la qual cosa em feia sospitar que s'enllaçava amb d'altres a la meva esquena. Tot va acabar-se quan al cap de molt temps, vaig aconseguir linkar-m'hi en condicions i vaig descobrir que havia esborrat la meva URL del seu origen. Emprenyat i ofès, també vaig esborrar-la del meu codi. No cal dir que des d'aleshores que tinc un raconet buit al meu .htm.

Però aquí no s'acabà el world (el world web s'entén). De seguida i tota sola -les webs som hermafrodites- vaig tenir un parell de pàgines descendents precioses, per a les quals vaig obrir uns frames en la meva principal. N'estava molt orgullosa, fins que un bon dia es van obrir en una finestra nova i les vaig perdre de vista. Fa poc que les he retrobat, ja convertides en unes pàgines grandetes, cadascuna amb la seva vida. Ara de tant en tant em vénen a visitar, però només per demanar-me que mantingui les seves pàgines descendents en els meus directoris mentre elles es linken amb vés-a-saber-qui. Evidentment, els he dit que no: les webs, a diferència d'altres sistemes intel.ligents, sabem dir que no quan es volen aprofitar dels nostres recursos.

Vaig acabant, que ara ja sóc una web gran i trigo més a actualitzar-me. Malgrat tot, les webs som com els vins i millorem amb el temps. Evidentment ja no tinc aquells divertidíssims .gifs animats ni aquells backgrounds psicodèlics de la meva jowebtut. A canvi, ofereixo ara uns formularis i una base de dades que és una autèntica meravella, i a més m'he installat una seguretat a prova d'usuaris. Ja no espero que em visiti tothom ni em passo el dia enllaçant-me, però sí que tinc uns quants usuaris fidels, que em vénen a buscar quan em necessiten i que sempre em troben. També tinc unes quantes pàgines amigues, amb qui de tant en tant intercanvio alguns paquets. I us he de dir que el futur no em preocupa: sóc una web creient, fermament convençuda que només existeix una única xarxa mundial i que el TCP/IP és el seu protocol, i que després de l'existència temporal en el servidor on estic gravada, iniciaré una vida de migracions que no tindrà fi.